Febrer
Els microbis del budell parlen amb el cervell
El 2014 John Cryan, professor del University College Cork d’Irlanda, va assistir a un congrés a Califòrnia sobre la malaltia d’Alzheimer. Però no és un expert en demència, sinó que ha estudiat la microbiota, els bilions de microbis que hi ha dintre d’un cos humà sa. Cryan i altres científics començaven a trobar indicis que aquests microbis influïen en el cervell i el comportament. És possible -va dir en la trobada científica- que la microbiota tingui un paper important en el desenvolupament de la malaltia d’Alzheimer.
La idea no va ser ben rebuda. Com ell mateix recorda: “Mai havia fet una conferència davant de tanta gent que no em cregués”. Des d’aleshores les coses han canviat molt: la recerca ha trobat lligams significatius entre la microbiota i el cervell. Els científics han trobat proves que la microbiota podria tenir alguna cosa a veure no només amb l’Alzheimer, sinó també amb el Parkinson, la depressió, l’esquizofrènia, l’autisme i altres trastorns. A més, alguns estudis han canviat la manera com alguns neurocientífics pensen sobre el cervell.
​
Fet per: Àlex Margalef
Descobreixen com els dragons corren sobre l’aigua
Els dragons són un tipus de llangardaix molt conegut per les seves capacitats acrobàtiques. Se’n coneixen més de 1.650 espècies a tot el món, més de la meitat de les quals tenen petites làmines adhesives als dits que els permeten enfilar-se per parets llises completament verticals i caminar pel sostre. Corren a gran velocitat per qualsevol superfície, s’obren pas amb molta finor entre les fulles per passar desapercebuts i quan salten poden fer oscil·lar la cua per canviar de direcció mentre volen. Algunes espècies, a més, també poden córrer per damunt de l’aigua sense enfonsar-se, i passar de superfícies sòlides a aquoses i viceversa sense canviar de ritme
La investigadora Jasmine A. Nirody i els seus col·laboradors, de diverses universitats i centres de recerca dels Estats Units, Anglaterra i Alemanya, han analitzat quin sistema utilitzen els dragons per córrer per sobre de l’aigua sense enfonsar-se. Segons expliquen en el seu treball, publicat a la revista Current Biology, fan servir un sistema mixt que combina la tensió superficial de l’aigua amb la generació de bombolles d’aire picant fort amb les potes, un sistema que a escala humana es podria utilitzar en el disseny d’embarcacions més eficients.
​
Fet per: Nerea Borràs
.jpg)
Nina Wambiji, la salvadora de sirenes
L’oceanògrafa Nina Wambiji no es va ni immutar quan uns pescadors de Ngomeni (a la costa nord de Kenya) li van dir que havien vist una sirena. Aquesta investigadora sol preguntar als mariners què és el més rar que han capturat. El cert és que l’oceà Índic aboca tota mena de criatures a les seves xarxes.
​
"En aquesta costa s’hi barregen dos corrents, empenyent cap a la superfície aigües profundes, carregades de nutrients", explica Wambiji. Aquestes substàncies atrauen la fauna més variada. La sirena albirada a Ngomeni era probablement un dugongo, un mamífer marí la femella del qual es tapa la menstruació amb una fulla, segons la llegenda que expliquen els pescadors. Però també hi ha animals més familiars, com ara les balenes que migren cap a aquestes aigües.
​
“El 2017, una balena amb gepa es va quedar atrapada en una xarxa a Ziboni. Els pescadors van intentar alliberar-la sense èxit. Llavors li van plantar una bandera blanca per trobar-la quan tornessin amb reforços. Però la balena es va enfonsar, emportant-se la xarxa”, relata Wambiji.
​
Aquest episodi va empènyer l’oceanògrafa a organitzar un taller d’alliberament de balenes que vol dur a terme aquesta primavera. Aquesta iniciativa forma part de la bateria de mesures que està impulsant aquesta investigadora de l’Institut d’Investigació del Mar i les Pesques de Kenya (KMFRI), de Malindi.
​
El seu objectiu és reduir les captures accidentals d’animals amenaçats –com dofins, tortugues, taurons i balenes– i de peixos juvenils.
​
Fet per: Nerea Borràs
Un nou mapa 3D de la nostra galàxia revela que la Via Làctia està torta
Un mapa 3D de la Via Láctea nou i més precís revela que la nostra galàxia no és tan estable i plana com crèiem. És més, tot apunta que el disc d’estrelles on ens trobem es deforma i torça a mesura que s’allunya del centre. Així ho revela un nou article publicat aquest dilluns a la revista ‘Nature Astronomy’ en què s’ha analitzat la posició de 1.339 grans estrelles, cadascuna d’elles fins a 100,000 vegades més brillants que el nostre sol, per cartografiar de manera més detallada el nostre veïnat estel·lar.
​
Segons expliquen els astrònoms responsables de la troballa, des d’una gran distància, la nostra galàxia es veuria com un disc prim d’estrelles que orbiten al voltant de la seva regió central, on centenars de milers de milions d’estrelles, juntament amb una gran massa de matèria fosca, proporcionen la “goma d’enganxar” gravitacional que ho manté tot unit. O així hauria de ser.
​
Ara, per explicar les deformitats laterals de la nostra galàxia, els investigadors argumenten que el més segur és que la força de la gravetat s’afebleix lluny de les regions internes de la Via Làctia. A l’allunyat disc exterior de la galàxia, els àtoms d’hidrogen que formen la major part del disc de gas de la Via Làctia ja no estan confinats en un pla prim, sinó que donen al disc una aparença de S distorsionada.
​
Fet per: Nerea Borràs
